Les dites : 2002

	Fer l'ala de bot El bot és un peix de grans dimensions de forma aplanada, anomenat també "peix lluna". És propi d'aigües superficials de mars càlides, molt freqüent a la Mediterrània. Suren sobre la superfície de l'aigua i es deixen portar pels corrents tot mostrant una de les seves aletes fora de l'aigua. Té un comportament mandrós i desinteressat pel seu entorn. Diem que ens fan l'ala de bot quan algú ens ignora o ens mostra indiferència. Quin sant s'ha penjat? Aquesta curiosa expressió indica una sorpresa davant d'una acció puntual d'algú que trenca amb la regularitat o costum habituals. És una exclamació d'incredulitat inicial per un fet que habitualment no es dóna, sense que arribi a ser excepcionalment sorprenent. També s'ha recollit amb la forma "Quin sant s'ha despenjat?"

	La processó és llarga i el ciri és curt El ciri és un element que actualment ens trobem molt lligat a la celebració de processons. Els participants caminen en fileres portant un ciri encès a la mà des de l'inici fins al final. Utilitzem l'expressió "La processó és llarga i el ciri és curt" quan irònicament volem dir que un plantejament és massa ambiciós pels mitjans o el temps dels quals es disposa, és a dir, que serà quasi impossible poder realitzar-lo. Semblar un poll pel quitrà Frase feta que utilitza un símil evident per identificar una persona amb una forma de fer lenta i una mica maldestra. Es pot utilitzar irònicament en casos de persones que caminen amb lleugera dificultat i a poc a poc.

	Val més ser cap d'arengada que cua de pagell Utilitzem aquesta frase feta per expressar que més val estar davant d'una cosa de poca envergadura que estar a la cua d'una altra de grans dimensions. D'aquí que es compara l'arengada, peix adobat amb salmorra, abundant i molt comú, amb el pagell, peix més preuat per no ser tan abundant.

	Tombar del car de fora El car, juntament amb la pena, són, entre altres, peces fonamentals per guiar la direcció que pren una barca de vela llatina quan navega. Diem que algú "tomba el car de fora" quan fa o expressa incoherències, paradoxes o coses sense sentit. Com l'avi de la il·lustració que menja sopa amb forquilla. Utilitzant frases de significat similar diríem que "ha perdut l'enteniment", "no hi és tot" o "té poc senderi".

	Portar el cap com una feixina Una feixina, com el seu nom indica, és un feix o manat petit de llenya prima fet, per exemple, amb les redoltes dels ceps després de la poda de les vinyes. Tenint en compte que una redolta és una branca poc o molt torta, llarga i prima, amb molts nusos, el feix que es faci amb elles tindrà un aspecte enredat, embolicat, desigual. Per tant podem establir una comparació amb una persona que porti el cabell mal pentinat, embullat, enredat. Anar amb una sabata i una espardenya Evidentment quan una persona va vestida amb una sabata i una espardenya és que va mal vestida, mostrant certa deixadesa. Aquesta dita s'utilitza quan volem denotar que alguna cosa es presenta, es realitza o s'entrega amb errors, sense cura, de qualsevol manera. Aleshores diem que està feta per algú que va amb una sabata i una espardenya, encara que també s'utilitza la forma derivada de la primera quan diem que està fet amb una sabata i una espardenya.

	Els estalvis foraden les estovalles Utilitzem aquesta dita per indicar que comprar una cosa barata davant d'una de cara a vegades ens pot sortir car. És allò que diem que comprar barat sempre surt a la llarga més car. La dita juga amb l'anologia del fet que un plat o olla molt calent sobre uns estalvis poden acabar foradant les estovalles que hem parat.

	Va arribar sopes i va marxar pa mullat S'anomena sopes al pa xopat amb brou i és, en principi, un plat de poca categoria. Encara es considera més dolent de gust el pa mullat. L'expressió indica que algú ha arribat amb alguna mancança a un indret, però que acaba anant-se'n amb amb la mateixa mancança o pitjor. En un altre context, també es pot aplicar a aquella persona que arriba amb l'esperança d'assabentar-se d'algun tipus d'informació, pero se'n torna sense haver aconseguit treure'n res de nou.

	I què més, senyor Eugenio? Aquesta frase feta té els seus orígens en la relació de tracte entre un poderós propietari cambrilenc d'inicis del segle XX i un dels seus treballadors. El primer manava feina amb abundància, més de la que es podia assimilar, i el treballador, a mesura que augmentava la llista de coses a fer, anava assentint amb ironia, però sense queixar-se, amb la frase: "I què més, senyor Eugenio?", conscient que ni amb una setmana de treball les podria realitzar. Actualment podem sentir-la com a expressió de rebuig cap a una o diverses feines feixugues o també per mostrar-se en desacord amb els plantejaments exposats per algú en una conversa. Per tot peu descalç hi ha un recalç Utilitzem aquesta expressió per indicar que per a tota cosa que manca sempre n'hi ha una altra que la pot substituir. La podem aplicar, per exemple, al món laboral, quan un lloc de treball queda buit i sempre hi ha algú per ocupar-lo. També podem sentir-la en la vida personal, quan una relació no va bé o ens quedem sense parella sempre hi haurà algú que podrà substituir el buit sentimental.