Deixant de banda aquesta controvèrsia, aquell primer grup actuà ininterrompudament fins a la Guera Civil espanyola del segle XX, moment en què tota activitat d'aquest tipus quedà reduïda al no-res a tot el Principat, i no fou fins al 1942 que es reprengué l'activitat fins als 1952. Hagué de ser vint-i-cinc anys més tard, el 1978, amb les festes del barri l'Eixample quan es reprèn l'activitat amb membres de la colla anterior, motiu pel qual s'anomenaren Colla Vella del Ball de Bastons de Cambrils i també sortí la Colla Infantil del Barri de l'Eixample³. El cicle d'aquestes formacions acabà l'any 1984 per manca de relleu generacional i gràcies a l'Anjub⁴, deu anys més tard, tornà a veure la llum. Per no estendre excessivament la informació històrica, només donar unes lleugeres pinzellades de la formació que ha actuat fins ara: dir que, com és lògic, ha participat en bona part de les festes majors i d'altres cíviques de Cambrils, trobades nacionals de bastoners, ha col·laborat en la formació del Ball de Bastons de Montbrió del Camp i ha organitzat la Segona Festa Bastonera de les Comarques Tarragonines, per citar algun exemple de tot allò que s'ha portat a terme en aquest temps.

EL BALL, PICADORS I PARADORS

Quan a l'estructura del ball pròpiament dit, es composa de vuit balladors, quatre picadors i quatre paradors. Com els respectius noms indiquen, la funció dels primers no és altra que picar durant el moviment bàsic en l'estil de la Conca de Barberà, el clos, que serveix per rematar el final de les frases musicals de cada figura, mentre que els paradors disposen els seus bastons de forma i manera que reben els cops durant aquest moviment. Aquí trobem una, diguem-ne evolució amb repecte l'origen montblanquí, ja que en aquest indret se'ls anomena dreters i esquerrers res-pectivament.

Directament relacionat amb les funcions de cada grup de bastoners és el color dels complements al vestuari, ja que tot i que tots ells porten espardenyes de vetes, mitjons, pantalons i camisa blancs amb vió⁵ cosit als camals, faixa, mocador i llaç). En el cas del vestuari ja hi localitzem una segona evolució, ja que avui en dia a Montblanc s'hi ha perdut el mocador creuat al pit. Però els canvis no es donen només amb respecte a l'altra població, sinó entre les mateixes colles només separades en l'espai temporal, ja que si observem fotografies dels anys vint (segle XX, evidentment) s'observa que porten els ballaires un corbatí que fou ja substituït pel llaç en la colla dels anys quaranta. A més, cal dir que, des de la darrera recuperació, el color de les vetes a les espardenyes és el negre per a tots. Tots aquest canvis responen moltes vegades als gustos dels bastoners directament influenciats per modes o, simplement, per la dificultat de trobar un guarniment adequat.

RAIGS DE RODA DE CARRO COM A BASTONS

És una obvietat dir-ho, però l'element fonamental d'aquesta dansa són els bastons i mereixen una especial atenció. Per a molts es planteja el dilema si les seves mesures condicionen el transcurs de la dansa o és la pròpia dansa qui en condiciona les mesures. Entrar a desxifrar aquest enigma seria com intentar substanciar si fou primer la gallina o l'ou, però sí que és cert que, generalment, com més grans i pesats siguin aquests elements de fusta, més pausada i/o estática serà la dansa. Això no s'escapa a la vista de l'espectador, i tots aquells que heu tingut el goig d'observar en directe el nostre ball de bastons haureu comprovat que els bastoners no estan tota l'estona saltant mentre piquen tal com ho fan moltes colles, només ho fan per donar certs cops o per canviar de posició.

El salt no és un element de la pròpia estàtica del ball, sinó un recurs que permet fer algunes evolucions o cops. Tot això té a veure forçosament amb les mides dels bastons, que, a Cambrils, són de les més grans de tot Catalunya. Es tracta de raigs de roda de carro tallats pels extrems, de 40 a 45 centímetres de llargada i uns 700 grams de pes cadascun. Aquestes mesures fan que els cops siguin d'una gran duresa i, de vegades, violència, amb una sonoritat molt característica que els diferencia de moltes altres colles del país que ballen amb bastons tornejats de forma cònica o cilíndrica (penseu que el raig té dues cares planes, cosa que condiciona la forma de picar i parar).

Una explicació curiosa sobre el fet que els bastons haguessin format part de la roda de carro és la que donava el Josep Maria Ill, bastoner veterà i mestre de la darrera de les colles, qui afirma que això era degut al fet que en una de les primeres actuacions fora vila de la colla local oblidaren els bastons a Cambrils. Com que el viatge fou en tren, era impossible de tornar a buscar-los i ser a temps per començar a picar. En aquella època abundaven els carros (de fet, poca cosa més hi havia), veieren una roda desmuntada i li tallaren els raigs que serviren per bastons. A partir d'aquell dia no es feu servir altra cosa. Sense voler treure romanticisme a aquesta hipòtesi, fou

MÚSICA I COREOGRAFIA

INSTRUMENTS D'ACOMPANYAMENT

Dels instruments i instrumentistes que han acompanyat la formació al llarg dels anys dir que han sigut múltiples. Expliquen els bastoners veterans que inicialment ho feu una flauta, provablement de canya⁶, per passar posteriorment a l'harmònica a càrrec del Sr. Manuel Mas (noteu que forma part d'una nissaga de bastoners tal com: Manuel Mas, Amadeu Mas Coll, Sisco Mas...) Tot i que no era l'instrument més adequat per a l'acompanyament d'aquesta dansa és el que hi havia en un moment de manca d'instrumentistes tradicionals a causa, principalment, d'una manca (valgui la redundància) de mitjans econòmics i de llibertats civils i, per tant, mereix la més absoluta de les consideracions. Als anys setanta i vuitanta del segle XX es recorré a la flauta dolça per acabar, amb la recuperació de 1994, amb el flabiol i tamborí a càrrec de Xavier Bordera i posteriorment el mateix que escriu aquestes ratlles. Possiblement aquest darrer instrument sigui el més adequat per a l'acompanyament del ball pel seu timbre agut i amplitud de so que permeten que les notes siguin escoltades per tothom, encara que no tant com la omnipresent gralla, instrument que pel seu so no fa per l'estil de ballar cambrilenc. Fins al temps actuals els músics eren de formació oral, és a dir, sense una formació acadèmica que els permetés de llegir una partitura. Per tant, aprenien les peces, tal com es diu en la parla col·loquial, "d'orella".

Durant segles el ball de bastons ha sigut arreu una tradició reservada als homes, a l'igual que tantes altres manifestacions de caire folklòric i popular. La inexorable evolució de la societat ha fet que la dona s'incorpori a totes aquestes manifestacions de caire folklòric i popular. La inexorable evolució de la societat ha fet que la dona s'incorpori a totes aquestes manifestacions i el Ball de Bastons de Cambrils no n'ha sigut una excepció. Efectivament, als anys vuitanta del segle XX s'incorporaren noies a la formació (aixó sí, vestides de forma diferent als homes) i a partir de 1994 sobrepassaven en nombre als nois i vestides de manera idèntica a aquests, donant així una uniformitat al grup. Reprenent la qüestió prèvia que es plantejava a l'inici d'aquest escrit, considero que per tot el que s'ha exposat ja es pot parlar amb propietat de "Ball de Bastons de Cambrils", gràcies a una evolució que queda demostrada al llarg d'aquests més de vuitanta anys d'història i que ha sigut propiciada per un cert aïllament geogràfic amb respecte a la formació mare. Si tinguéssim l'oportunitat de viure vuitanta o cent anys més constataríem que les divergències amb l'original serien tals que en ben poc s'assemblarien. Aquesta és una de les grandeses del ball de bastons, una dansa ancestral i viva que evoluciona constantment, però sense perdre el seus senyals d'identitat bàsics. Un continu morir per a renéixer sobre les pròpies cendres, igual que l'Au Fènix.

No voldria acabar aquest escrit sense fer un toc d'atenció sobre l'estat actual del grup cambrilenc. Heu pogut constatar que es tracta d'una formació amb constants cícliques amb espais d'activitats alternats amb anys d'inactivitat. Avui està en un moment d'impàs i s'imposa un relleu generacional urgent. No es pot pretendre que un bastoner estigui tota la vida ballant i convé de buscar més gent que vingui a substituir aquells que, per les circusmtàncies que siguin, no poden seguir. Des d'aquí animo les entitats públiques i privades de Cambrils, especialment l'Anjub, perquè es portin a terme actuacions encaminades a engrescar al jovent de la població perquè piquin els bastons, tal com temps enrere ho han fet els avis, pares, oncles i germans.