El cambrilenc Lluís Rovira Guinart va publicar el març de 1953 la revista Cosetania. Va ser el primer i únic número d'aquesta publicació, malgrat que tenia la intenció de redactar-ne com a mínim un segon: "En el próximo Opúscle publicaremos toda la historia de Cambrils. En el de hoy, solament lo hacemos en términos generales haciendo esbozo de nuestra vila". Guinart, professor de llengua i literatura llatina i grega, va centrar el seu treball en la divulgació de la història de Cambrils: "Nadie hasta la fecha, se ha preocupado en escribir siquiera cosa exacta de nuestra villa ni nadie sabe de su pueblo sinó lo que ha visto narrar o ha podido haber leído en minúsculos escritos, a veces carentes de lógica, como faltos de sentido común". Sota una visió molt particular escriu sobre els orígens del nostre poble, la etimologia del nom Cambrils, el setge de 1640 i el desaparegut convent de Nostra Senyora de Gràcia, entre d'altres temes. Però el que més sorprèn és el seu treball de caire etnològic, descriu la festa del Carnaval i l'acte dels Geps, recull la llegenda de les gotes de sang de Jesucrist ambientada a la Font Coberta i parla sobre persontages populars de la vila qualificant-los com a "tipus rancis". Concretament recull una anècdota del "Pepet Patxec"¹ i tres més del "Pere Ruc" que transcriurem més endavant.

Posteriorment a Rovira Guinart, diversos estudiosos de la nostra vila han parlat d'aquests i altres personatges explicant de manera molt concisa anècdotes que ratllen l'acudit i que esdevenen veritables contalles. Podem considerar com a tipus rancis els germans Marrabato², el "Manco Matalassos", la "Pepa Borratxa"³ i molts d'altres que la tradició oral no ha fet perdurables. Mentre aquests primers són coneguts per les seves excentricitats, podríem establir una segona categoria de personatges populars a les seves gestes, com per exemple l'Antoni Lloveres Mallafré "Ballegues"⁴, el "Pinxo de la Taverna", el "Marian Trobat", el "Calot" o el "Pepet de la Pona", dels quals parlarem en propers articles.

EL "PEPET PATXEC"

Segons Josep M. Vidal i Mas, "El Patxec era un personatge popular a Cambrils a finals del segle passat i principis d'aquest. Era un home sense ofici ni benefici, però tenia unes 'gràcies' purament populars, que explotava en propi benefici. Baixet, i una mica malformat, tocava la flauta al pas dels trens de viatgers. Portava avisos o feia un petit servei als veïns i així s'anava guanyant la vida. En aquells temps si arreplegava tres rals ja podia anar tirant. Vivia solitari i era un tomba-vila". D'un informant⁵ recollim que vivia a l'antiga presó⁶. Ens explica que "cada dia anava cap a l'estació i quan passava el tren tocava una flauteta i portava un gosset; allavonces, 2 cèntims, 4 cèntims, qui en tenia més tirava 5 cèntims i així anava passant. Li donaven coses i menjava allí, pobre. I allavonces es va encendre la fumera o el drap o el que sigui, pobret i es va cremar i es va morir allí, a la presó".

Rovira Guinart⁷ explica d'aquest personatge la segúent anècdota: "Hom hem sentit nomenar el 'Pachec' i altres el coneixiem. Era un dels 'tipus rancis', més populars de la vila. Fent el 'dropo' i prenent el 'pèl' sabia viure. Va pretenir fer el 'ximple' i s'hi tornà. Un dia va anar a l'Estació, i diu al Sr. Yagües, que era un 'Quefe' mes mal carat, que cent dimonis i mes dolent que un gos rabiós. Donguim bitllet li digué En Pachec, d'anada i tornada per Salou. L'home l'hi doná, i el Pachec, bo-i-rient al sortir de la guixeta, exclamá. 'Com li he près el pèl, al béstia: he pres anada i tornada i passaré a peu per les Cuatre carreteres al tornar a Cambrils'.



Josep Salceda Castells⁸ també parla del Patxec: "És històric que, amb ocasió d'un viatge amb tren que feia Manuel de Falla des de Granada a Barcelona, en passar per l'estació de Cambrils, amb parada bastant llarga perquè les màquines prenien aigua, es va adonar que a l'andana un home pobre demanava almoina tocant una rudimentària melodia amb una flauta. El fet va cridar l'atenció de l'il·lustre músic, que es va treure el quilomètric de la butxaca i va anar anotant la música del captaire en el bitllet. Anys després, en compondre l'Atlántida, Falla va contar a l'escriptor Joan Gisbert, molt amic seu, que les notes que havia pres a l'estació de Cambrils les havia traslladat a unes parts de la seva gran obra. El pobre captaire de l'estació era el cambrilenc Josep Figuerola i Berengué, un bon home encara que un xic curtet de cabals a qui, a casa nostra, tothom coneixia com el 'Pepet Paxec'".

ELS GERMANS MARRABATO

EL "PERE RUC"

Per entendre la gràcia del diàleg, cal saber perquè li deien a aquest personatge "Donjuan del Sabatot". La raó rau en el fet que l'home era enginyer i realment no entenia gaire en les qüestions que fan referència al camp. Per tal d'adobar les seves terres va comprar les escombraries que el poble llençava a l'actual passeig d'Albert i les va escampar per les seves terres. Però com que entre la brossa s'hi llençava de tot, quan es llauraven les seves terres apareixien moltes sabates. D'aquí ve aquest renom. L'home en qüestió repetia molts cops la frase "no me gusta este pueblo porqué todos son vicarios", pel costum de posar-se renoms entre la gent del poble. Un altre informant¹⁴ ens dóna una versió lleugerament diferent de l'origen d'aquest renom, "el 'Sabatot' era un home que va fer clots per plantar atmetllers i com a abono va comprar un fardell de sabatots i els va posar dintre d'aquests clots".

Rovira Guinart¹⁵ recull tres
contalles d'aquest personatge:

"Heus açi que una vegada, hi havia un home a la nostra vila, que es deia "Pere" i era tan "ase" que ho era mes que l'ase que portava. I es per aixó que l'hi deien "En Pere Ruc". Un dia la brivalla, l'empaitava i éll que sí, corre que correrás s'amagá dalt de la gorfa, i tapant-se únicament el cap amb la palla, digué content "Au, ara així no em veureu". I ensenyava tot el cos".

"Altre jorn de sol i serena, el nostre "Pere Ruc" s'estava asserant una branca de garrofer que n'era morta i es carcomia. L'arbre estava al llindar de la carretera que vira boi a Tortosa. L'home, -En Pere Ruc-, s'estava assegut dalt de l'arbre i banda fora de la branca, asserrant la banda de dins. Per la carretera passava un frare caputxí. I heus açi que en Pere tot esbufegant, serra que serrarás la branca, tot eren suors i afanys, perqué la serra no... volia seguí. El pobre frare, al veure'l amb l'afany que treballava el nostre "Pere Ruc" và i li diu. ¿No ho veieu nostr'home que podeu caurer del arbre i fer-vos mal? -¡I ca!- Digué En Pere Ruc, -Si, l'hi replicá el frare-. Vos esteu posat a banda dreta i s'heu de posar a banda esquerra, i amb el vostre pes, al asserrar-la caureu".

"El frare seguí la seva ruta, mustigant "Deu ens dongui un quart mes d'enteniment que de vida". En Pere, serra que serra, serra que serrarás, després de asserar-la i pel seu pés caigué a terra. ¡Quina no fou la seva emotividad i estranyesa! Corre, que corre, corre que correrás ana a "atrepar" el frare i un cop trobat li diu "Frare germà frare", Vos, que heu endevinat que cauria del arbre, ¿sabrieu dir-me, quan em moriré? Si -li digué el frare- quan el ruc, dongui tres "trucs"¹⁶"

La darrera contalla enllaça amb la següent a partir de la sentència que dóna el frare caputxí al pobre "Pere Ruc". La connotació dels tres trucs recorda al passatge bíbblic en què en sant Pere renega tres cops de Jesús abans de cantar el gall.

"En un dia plujós. El barranc de la "Mare de Déu del Camí" baixava de gom a gom. En Pere Ruc, montat al "ruc" passava per aquella barrancada, trobant-se a l'esquerra del "Mas d'en Riera", el ruc en aquell rierol que feia, no volia tirar avant ni arrera. En Pere li va donar un cop de tralla¹⁷, i el ruc no es movia "Arri, arri, ruc", i el ruc doná una guita i doná un truc. Mallá, clamá nostre Pere ¡ja en tinc hu¹⁸! Arri, arri, ruc: i el ruc tampoc es movia; cop de tralla, nova guita i nou truc. ¡ja en tinc dos! clamá en Pere. ¡Arri, arri, ruc! cop de tralla, nova guita i nou truc. ¡Ja en són tres! 'Ja soc mort! El frare ho digué, ¡Soc mort! i es llençá a terra. El ruc, esmaperdut! quedá inmóvil, vingué la foscor; els pagesos retornaven del treball; passaven pel barranc i vejeren al Pere Ruc, estés prop del rieró, i quasi quasi sense respirar, i el ruc quedá plantad. Els pagesos als veure'l estés li deien: Pere respon! I ell calla que calla, calla que callarás ¡Es mort! clamaren els innoscents i caritatius treballadors. I es decidiren agafar-lo i transportar-lo a l'altra banda de la barrancada. ¿Com ho farem? es digueren. Un respongué, jo el passaria. L'altra digué, jo el passaria per aquí. I entre aquestes questions, respongué en Pere Ruc "Jo quan era viu, passava per aquest camí". No cal dir que, els pagesos el deixaren al mitg de l'aigua perquè es remullés".